29 noviembre 2006

La química de l'amor


El dia huit tinc una boda. Es casa una amiga meua, bé, més que una amiga, és quasi una germana més. Es d'eixes persones que la vida et regala. L'atzar la va col.locar en el meu camí un dia, ja fa un bon grapat d'anys, i fins hui, ... i ací que passen molts anys.
La meua amiga es casa amb la seua parella. Porten molts anys junts. Confirmar la seua relació amb un paper tampòc era necessari, però és una opció més, i el dia huit anem a celebrar-ho.
La veritat és que quan este estiu ens van anunciar que es casaven ens va pillar per sorpresa. Així que ja veus, van a jurar-se amor etern, bé, volia dir, van a jurar-se amor fins que la física o la química diguen "fins ací prou". I és que de tant sentir ultimament el rollo eixe de la molècula de l'amor, ja m'ho crec. Resulta que tots els estudiosos de totes les universitats s'han possat a fer fòrmules sobre la durada de l'amor.
Com l'èxit de la Coca-cola, es veu que l'amor també té darrere tot una currada de laboratori. Diuen que és com una droga dura, tipus anfetamina, però a lo bestia. Aixó sí, té data de caducitat. Han calculat dos anys, tot i que hi han doctors que diuen pot arribar als 36 mesos. Es tot el que dura el seu efecte narcotizant.
Jo estic contenta perque com Boro i Cristina han superat eixe temps i fins i tot l'han muntiplicat, deuen d'estar ja en un altra fase. Deu ser com lo de l'acné juvenil i l'acné trentañero, que quan ja pensaves que havia desaparegut torna a estar ahí.
Boro i Cristina es casen enamorats. Ho vaig vore l'ultima vegada que vam estar junts. Es van agarrar de la mà d'una manera que només ho fan els enamorats entrenats, aquells que ja han superat la tonteria de l'amor cec. Sense quasi mirar-se, amb un frec dolç, van donar-se la mà i van caminar junts cap endavant. I tenen tant per davant, tant per compartir....I jo espere continuar ahí, a prop d'ells, per confirmar que els estudis també tenen excepcions, que les formules matèmatiques tenen encara incògnites, i que la química depen de moltes variables....

BON VENT I BARCA NOVA

18 noviembre 2006

Una tentación, las Islas Secas

Estás buscando privacidad, relajamiento, y diversión en un paraíso isleño tropical templado? La última joya vacacional de Panamá es una cadena de 16 islas virtualmente intactas a 12 millas de la costa del Pacífico de Panamá. A una hora y media de vuelo en avión privado desde de la Ciudad de Panamá (proporcionado por el resort), las islas ofrecen miles de acres de terreno verde y vibrante, deshabitado; volcanes extintos; árboles vetustos y grandes; flores exóticamente bellas; aves únicas; una fascinante vida silvestre; oportunidades sin igual para ver peces de aguas profundas, kayak, caminar las montañas y más.

De propiedad privada y limitada a solamente 12 personas a la vez para preservar las eco-estructuras de las islas, este pequeño paraíso es ideal para cualquiera que desea escaparse del bullicio, ajetreo y calor de la ciudad.

¡Prepárese para dar un paso atrás en el tiempo – este lugar nunca ha experimentado el impacto del hombre! Los eco-sistemas permanecen intactos y sin interrupción – un bello territorio conservado en su estado virgen como nunca lo ha visto.

Abundan espléndidas cascadas. Al igual que ensenadas protegidas, peñascos dentados y cálidas playas arenosas a lineadas con palmeras. (¡Y no hay nadie en ellas!) Las cálidas y poco profundas aguas a lo largo del litoral son claras e increíblemente transparentes. La vida en el mar – con sus tortugas de mar, ballenas y demás coloridas especies de peces – es casi tan rica como lo era hace muchos siglos, debido a que pocas personas han pescado en las aguas costeras alrededor de estas islas. Casi no hay insectos durante la estación seca, que es la única temporada en el año en que está abierto el resort. Toda el agua y una buena parte de la comida es natural de las islas –los mejores alimentos orgánicos que probará jamás – pollo, fruta, mariscos, vegetales y otras delicias locales propias de la estación. Si desea tomarse una Margarita, también se les le brindarán. Cuando esté listo para ser consentido, el resort que opera con energía solar tiene un spa para masajes. Pero no piense que va a tener un teléfono, televisión o radio – no hay. Acuérdese, este es un lugar para “alejarse de todo”.

17 noviembre 2006

Malafí

Segons el codi penal dels contes, els personatges malvats tenen al desenllaç de la història un càstic ben merescut. És el que toca, i el que hauria de ser també a la vida real. No hi ha conte que no duga implicita eixa dualitat bo-roïn que tant agrada als xiquets, i als productors nord-americans. La pena és, que de tant roïns que són alguns personatges, ni tan sols el càstig fa prou per convertir-los en un personatge bo. Que anem a fer! El món està ple de persones desagradables, i jo conec un. Vaig a contar la que podia ser la seua història.
Això era i no era un poca-pena sense massa gràcia, ni encant conegut. Este home gris era el masover del senyor de Cantacucs. Li deien Malafí, i al seu càrrec tenia una dotzena de peons que treballaven nit i dia les terres del noble.
Malafí era tan roïn que mai estava content del treball dels seus jornalers. Si hi havia mala collita, la culpa , d'ells. Si les pastures escassejaven, la culpa d'ells. Si un ase de càrrega moria, la culpa tornava a ser d'ells. I així sempre. Eixa era la seua faena, escridassar i humiliar, i la resta del temps es quedava sentant a la porxada de la casa gran prenent el solet.
Els camperols, desesperats i cansats, ja no sabien que fer, i van decidir demanar ajuda a la senyora LLuna. Ella els ajudaria. Sempre ho havia fet. Per la lluna sabien quan collir, quan sembrar, quan empeltar els arbres , i quan paririen les vaques. Ara no els podia fallar.
Eixe mateix dia, a boca de nit, van acostar-se fins el turó de la Figadolça, i davant de la lluna, li van pregar per que Malafí probara de la seua mateixa medicina. I així va ser.
Dies després, ningú sap perquè, el sol picava com mai, més sabent que ja estaven a les acaballes de febrer. Malafí, suava com un porc envarat damunt llenya encesa, i desesperat es va acostar al pou. Tampoc hem pogut aclarir com la burreta Isabel va fer per espentar Malafí dins del pou , quan éste omplia un pual.
I eixa va ser la fi de Malafí. I el que és ben cert és que el sol i la lluna des d'aleshores es pinten amb un somriure en tots els dibuixos que pinten els xiquets.

07 noviembre 2006

La reentré.

No se que em passa , però estic tardant massa en tornar a la vida quotidiana. I lo pitjor és que crec que sé que em passa , però ara no puc contar-ho. Siga el que siga la reentré está fent-se més llarga que el jet-lag. Un dels ajornament que he patit és el de la tornada al gimnàs (un altre és el d'escriure al blog). He tardat més d'una setmana, però hui per fi he agarrat el bou per les banyes.
Jo vaig a un gimnàs molt avorrit, es a dir, que només és de xiques. Vaig a eixe perquè está al costat de casa, que quede clar. A lo que ibamos. Estava canviant-me de roba als vestuaris quan he vist entrar dos dones àrabs, amb els típics vestits de dona musulmana, es dir, tapades de dalt a baix excepte el rostre. Imagineu la transformació que ha vingut a continuació. Ja les he vist fora, a la sala. La dona gran, d'uns cincuanta llargs, anava amb maies i camiseta, i pentinada amb una trena, sense cap mocador. I la jove ensenyava per dalt d'un curt top de Nike, uns ferms i bonics pits d'unes vint-i-cinc primaveres. He començat a pensar que tant una , com l'altra no haurien d'amagar el cos que la natura els ha donat, ja siga el més jove, com el més madur. No pel fet de l'exhibició com a tal, sino pel fet de triar com volen vestir, com volen mostrar-se. Está clar que entre dones no han tingut cap problema. Estaven còmodes, i fins i tot el detall d'uns sostenidors de ras de color taronja fan pensar , que com totes les dones, els agrada la roba, la moda, o simplement tenen un, o un altre gust.
Cal pensar que els ulls de l'home són més pecaminosos que els femenins? Alá, o el Deu que siga, que em conteste, per favor.

01 noviembre 2006

El cuaderno patagónico final



Este último cuaderno patagónico es una paleta de colores que seguro ayudará en sus horas de trabajo a una de mis compañeras de viaje. Se trata de Dolores Balsalobre, la pintora alicantina . Junto con ella quiero recordar el rojo azafran de la flor de la mata guanaco, el verde manzana del liquen "barba de viejo", el amarillo calabaza del Llao Llao o pan de indio de las lengas, el rojo cobrizo de las paredes del Fitz Roy, el blanco inmaculado de la nieve de las cumbres, y tambien el blanco deshecho de las condoreras.

Continuo mezclando tonos y veo el azul polar del hielo milenario de los glaciares, el verde esmeralda, el azul turquesa y el azul caribe de las aguas de los lagos, el canela de los arrayanes, el marrón brillante del dulce de leche y el rojo rubi de las frutillas.

En otro rincon de esta paleta Dolores pondrá el amarillo anaranjado de la flor del calafate, el negro violaceo de su fruto, el gris plateado del tronco del ñire sin corteza, el marrón colorado del zorro patagonico, y el plata brillante de las bombillas del mate. Tambien el violeta lechoso del helado de maqui, el rosa tehuelche de los flamencos, el azul celeste del cielo que rasca el San Lorenzo, el verde crujiente de las hojas de las nalcas, y el rojo sanguinolento del corte del bife. Y nos acordaremos de los tonos del marrón oscuro del chocolate del alfajor, el granate cereza del vino Malbec, el tostado dorado de las empanadillas chilenas, el amarillo pajizo de la hierba seca y despeinada de la estepa, y el verde electrico de los brotes nuevos de la lenga. Como también el negro carbon del plumaje señorial del condor, el azul de la ginebra Bombai-Shapire en las grietas de hielo del Perito Moreno, el negro turba del sedimento en los cuernos del Paine, el rosa salmon de la casa presidencial de Buenos Aires, y el color humo del arrebato pasional del tango.