31 julio 2006

L'Agost

El meu aniversari. El Misteri d'Elx. Les noticies que no són noticia,però que omplin els buits dels informatius i els periòdics. La faringitis típica de l'aire condicionat. Les cues al peaje, als restaurants i al Mercadona. L'aigua de la mar calenta com pixum. Els sopars a les terrasses. El final de les rebaixes. La calor, alta, però al cap i a la fi, justificada, perquè estem al mes més càlid per excelència. Els relats d'estiu dels escriptors dels diaris. La visita dels amics de fora que sempre cauen per ací, coincidint que tenim la sort de viure a la platja. La reserva dels llibres de l'escola. La baixada de la informació política i institucional. Les vacances del jefe, yupi!!. El buitreo de Los Rodriguez. El millor mes per traballar sino fora perque a l'altre costat dels telefons no trobes a ningú. Les festes d'agost a tots els poblets. La fugida dels veins, per fi silènci a l'edifici. I la nit més càlida i estrellada, la de Sant Llorenç.

26 julio 2006

Goig i patiment.

Hi ha que patir per amor encara que siga una vegada en la vida. Crec que ès l'únic accident emocional que ens fa sentir vius de veritat. ( Hi ha un altre que ès el fet de parir,però clar este està reservat només a la meitat de la població ) A lo que ibamos.
Parle de patir,patir. De pensar que el món sense ell s'acaba, que si no és ell no serà cap altre. De tindre dia rerre dia l'estomac tancat, i el cap embotat de tant de pensar en culpes i perquès, en el que he fet i en el que he deixat de fer. De plorar de ràbia fins buidar-me tota per dins. Tot este raonament (totalment personal i que més d'un no compartirà) ve arran del llarg camí de sofriment que se l'obri al davant a una amiga meua que ara mateix està en aixó de desfullar la margarita ( el que té la margarita a la mà , i per tant la decisió és ell, clar). La seua història em recorda tant a la meua....Però vos assegure que tornaria a passar i a patir dia a dia sense cap dubte.Perquè si un dia arriba la fi, però la història ha sigut el més meravellós que podies imaginar, no cal que diga que el patiment ha pagat la pena. Algú, que ara no m'enrecorde qui és, va dir que "por no sufrir, corres el riesgo de no gozar" i estic absolutament d'acord.
Hi ha milers de històries de parelles que s'han conegut de jovenets i fins a hui, "y así pasen muchos años". M'en alegre molt, però s'han perdut una part d'esta història. Ja sé que motls direu que exagere, però és la forma de revenja dels que hem patit el desamor. I a més nosaltres podriem inspirar un Tolstoi, un Austen, un Flaubert...ells no. Ara en serio. Continue pensant que encara que siga una vegada s'ha d'estimar fins el límit, fins allò irreal, i quan vinga el bac, tirar-te tot a l'esquena i deixar que el temps torne a restablir l'ordre planetari particular. Però fins que arribe eixe dia vindràn altres on la ràbia, el dolor i l'odi, seràn el teu primer plat, el segón i les postres. I al mateix temps et sorprendràs escribint en el teu cap diàlegs fictícis per quan arribe eixe dia en el que penses ell et telefonarà ( i que mai més vindrà) . Perquè l'amor és al final una mala passada. Quan no ve quan toca, no és queda el temps que tu dessitjaries. L'amor depèn de dos, i dos són massa en este món tan xicotet.
Jo sóc de les que pensa que si ja l'has conegut, i no ha pogut ser, c'est la vie. També vos dic que m'agradaria estar equivocada.

PD: per a qui sap que va dedicat este escrit, ANIM !

19 julio 2006

El pre-viatge

Hui he fet la reserva del viatge d'enguany. I automàticament m'han entrat els nervis. No sé si hauria d'estar acostumada, però crec que esta primera etapa és imprescindible per disfrutar d'alló que t'espera. Perquè el viatge comença en el moment que tries el lloc, i no quan pugues a l'avió. Fins i tot, el fet de triar un o un altre destí per a mi ja és enlairar-te, tot i que siga amb el pensament. Gaudir del fet de bucejar per Internet buscant informació, , d'anar fent llistes de tot alló que necessites, de buscar pels armaris objectes insòlits que estàs desitjant tornar a utilitzar ( els prismàtics, un gorro, unes camisetes tèrmiques), dibuixar un mapa i anar traçant tot el recorregut...Es com preparar el cos i la ment per a fer d'eixe viatge el jupetí de salvament de tot un any.
I no importa si has decidit fer el camí de Santiago, coneixer Els Monegros, o creuar els EEUU de costa a costa. El que és imprescindible és l'actitud. Estar obert a noves experiències, a descobrir que el món no s'acaba, a coneixer gent nova, i a confirmar que la vida del teu jefe és segur prou més aborrida que la teua, tot i que ell cobre molt més que tu. Fint i tot este temps anterior a l'escapada l'aprofites per triar un llibre prou seductor com per emportate'l com company de viatje, o carregar el MP3 amb la música adient a eixa nova aventura.
Me'n vaig el dos d'octubre, tinc per davant dos mesos molt especials. Si viatjar té alguan cosa de naixement ( com diu el gran viatjer Javier Reverte) , jo ara estic preparant el part.

13 julio 2006

la tarjeta

Mi tarjeta de crédito se ha suicidado. En un descuido se lanzó desde el bolso, y mientras caía le oí decir: ! Basta! !Abajo el capitalismo! !Volvamos al trueque de los kibutzs!
Se ve que al nacer en su oficina bancaria-nido le dieron el cambiazo. Ella queria ir a parar a un hogar comunista. Que la tuvieran durmiendo entre la suave piel de la cartera hasta que llegara el momento de algun improvisto, y tuvieran que abusar de ella con lágrimas en los ojos. Y sin embargo ha ido a parar a mis manos, la perfecta consumista que todo lo paga con este trozo de plástico.
Pero para mí la tarjeta no es solo un modo de pago, ella es tu fiel compañera en momentos de debilidad. He llegado a la conclusión de que es terapéutica y anestesiante. Y tiene una efectividad comprobada al 100% en materia de mal de amores y en rabietas profeionales varias. Tienes un mal día y te aseguro que eso lo arregla un buen achuchón a la banda magnética.
Eso sí, no te olvides de poner una cantidad límite. Sino los efectos secundarios serán algo más que un simple dolor de cabeza.

07 julio 2006

Por i ràbia.

Hui he pujat a un tren de rodalies. Anava a Elx i he baixat en el túnel subterrani de la baixada del Parc Municipal. Supose que estos dies cada persona que ha baixat ací ha sentit, como jo este matí, la por i l'angoixa. No hem vist cap imatge als informatius de l'interior del túnel de Jesús,les hores posteriors a la tragèdia del dilluns, però ahí baix , una simple mirada al voltant no deixa lloc a la imaginació. Et venen mil imatges al cap, i la reacció química no es fa esperar. No crec que cap persona estos dies , agarrant el metro, no haja notat els ulls humits i la pell eriçada. I al mateix temps, un intens sentiment de ràbia.
Este matí havia llum , però no m'ha calgut imaginar l'oscuritat al metro de València. Les parets humides i relliscoses del túnel se m'han representat com l'antesala de l'infern. I les vies, llargues i infinites, m'han fet arribar els crits desesperats, l'angoixa desfermada i el soroll de la gent fugint de l'horror. Jo no vaig a parlar ací ni de causes , ni de culpes. Ni de suposicions, ni de "però és que si.....". Ni del discurs artificial i oficial , ni del discurs fàcil de l'oposicició. Supose que ja sabeu tots el que pense. Som gent del carrer , i a la gent del carrer ens agrada trobar metge quan estàs malalt, i vore a l'endemà, que ens han arreplegat el fem de la porta de casa. Però el que va en cotxe oficial no sap, ni vol saber, si el metro arriba on té que arribar, i si a la guarderia del seu barri hi ha plaça. Però senyores i senyors en el camí s'han quedat 42 víctimes. Estem en l'anomenat primer món, i no pot ser , que la ciutat-aparador de Calatrava i Norman Foster, amague a 8 metres sota terra les misèries d'uns pressupostos que no arriben on haurien d'haber arribat.

04 julio 2006

L'autoestima

Feia temps que no em passava, i ara de colp, un altra vegada eixa sensació. Es una tontería, però et cal de tant en tant per sentir-te viu. Parle de quan notes alguna cosa especial amb un desconegut. No hi ha cap relació, només saps d'ell que coincidixes al mateix lloc de treball. Segurament l'has vist des de fa mesos, però és ara quan l'has mira't. Fa dies que creuem un timid "hola", un dolç "adeu" , uns ulls que busquen, i unes mirades que es troben. No saps res d'ell, és més, fas cabàles de com serà, i t'inventes de pas alguna història. Calcules la seua edat, el mires de reüll per veure si trobes alguna pista, nugues els detalls d'una pulsera de cuir, d'una motxilla de determinades característiques. Jugues amb ell sense ell. Però mai donaràs el pas. Es la maleïda vergonya. Però al cap i a la fi, és divertit. Fins i tot fas la xorrada d'anar a per alguna cosa que no necessites, a parlar amb alguna persona que està prop d'ell, simplement per mirar amb la cua de l'ull, i confirmar que està miran-te. Xute d'autoestima en vena. I a més , no faig mal a ningú.

03 julio 2006

Orgullosa, y qué?

Estos días, que en las calles de las principales ciudades ondea la bandera gay, quiero reivindicar que el orgullo no es un invento de este colectivo, que aquí una moza lo abandera desde hace años. Vamos, que ya les vale. Que no han pagado copyright. Que el orgullo es mucho más amplio. Que los que no hemos elegido la opción gay también tenemos derecho a pecar de orgullosos.
Siempre me han dicho que soy muy orgullosa, y que "eso" no es bueno. Como si tuviera una enfermedad a la que debiera poner en tratamiento. Otros, que van de listos y saben que soy Leo, no dudan en asociar mi suerte zodiacal, y atar la causa con la consecuencia. Pero bueno,.....
A mi me han dejado ( con la excusa fàcil de que a ti te quiero , pero a ella le tengo cariño y son muchos años, y la familia....) , y yo, ni un numerito, ni una lágrima derramada. Eso sí, por dentro la sangre en plena ebullición, pero yo entera y con la cabeza alta. Ya vendrán después los lloros incontrolables, los hipos entrecortados, y la rábia desatada. Pero todo de la puerta de mi casa para adentro. Muchos os preguntareís qué saco de todo esto. Pues es fácil, el orgullo reconforta.
Yo reivindico desde aquí el derecho a ser orgulloso. Y ser orgulloso no és ir de ególatra o altanero. Creo que siempre he sabido perdir perdón, y no por eso me han caído los anillos. Al orgullo hay que educarlo y sacar lo bueno de él. Hay que reciclarlo para quitarle la mala fama. En estos tiempos de economía afectiva donde la autoestima fluctua más que la bolsa , un buen chute de orgullo és lo único que nos mantiene vivos.
Un día encontre en la novela La Reina sin Espejo , de Lorenzo Silva, una buena frase que resume muy bien mi reivindicación del orgullo: Mucha gente no lo sabe,pero el orgullo salva más baches que la esperanza.